A L’Escala, des de la Medusa
Setembre se’n va i ve
Setembre perd els seus dies,
indecís i sense soroll,
amb l’enyor del sol
que ja no escalfa.
Tampoc
no s’endu la solitud ni les pors
de les hores fosques.
El rostre del setembre
em ve
de cara i em remou a dins,
en el lloc de la inclemència,
que se’n va i ve
i no
s’acaben mai
els neguits.
els neguits.
Cap al tard, a la nit
del cor, tanco el ulls
per mirar la solitud.
M’aixoplugo
sota l’empara del pensament,
en la llum silent
de la finestra encesa.
lluïsa 
M'agraden les teves composicions. En especial aquesta de Setembre em trasllada a aquests instants en que notes que el temps se'n va però queda, se'n va i no voldries que marxes, com les onades, sense poder retenir-les.
ResponElimina