ECLIPSI
Inclement l’estiu colpeja
vides a l’aigua i al ciment.
Extrema és la sequera i fumegen
els boscos amb la fúria del foc.
Onades de navegants sense nord,
travessant fronteres, rastregen el futur
fins a ser engolits pel mar d’enlloc.
En peu de guerra les guerres
i incomptables criatures sense recer.
És l’eclipsi:
la llum segrestada darrere
la por i la fam d’uns i la inèrcia d’altres,
darrere del cel que ja no sap ploure.
Al riu de l’ànima, però,
alçarem el cap al cel i, amb un crit obert
als llavis, farem, de cada mirada una brasa,
de cada mà una esquerda.
Perquè la nit mai no venç la llum, només
l’eclipsa.
I la nova albada ja no serà només promesa:
serà camí,
serà nostra.
