dilluns, 7 de gener del 2019

lluernes d'hivern


     lluernes d’hivern
       
    si no podem caçar els llamps
ni progressar amb el passat, 
    si no podem tallar els núvols
ni recrear el dia gris,                                                                   
    si no podem donar la cara   
ni aturar crescudes mentides,                    
    si no podem dir la incertesa                                                                   
ni fondre la llosa dels murs,                                      

    fins a ennuegar-nos de por                          
    és pendent avall la impotència.

    i si és real el goig de viure
    del cor inquiet en la intempèrie,

cridem l’estel que no s’adormi            
rastregem silencis reclosos                                                                   
estenem un doll de paraules
fem ditades de pau al vidre
foragitem la malfiança.

    i a trenc d’alba, fem lloc al verd.
               
                              bon nadal i millor 2019

la pluja cau a pes







Samuel Aranda. Lesbos, Grècia 2015. Creadors de consciència,
                                              al Palau Robert - 2018

                                              La pluja cau a pes
                                              en la mar deserta, tèrbola i esbravada.
                                              La foscor estén les seves ales i el remolí d’onades
                                              llença cops de vent irat, que et foraden l’ànima.

                                              Aigües avall, com una deixalla sacsejada,
                                              t’hi esforces per arribar enlloc i, a empentes, rodoles.
                                              Creixen els teus ulls ennuegats a l’aigua enfangada,
                                              el fred et tenalla les dents, els dits se’t queden balbs
                                              i la pell dels llavis se t’ennegreix.
                                              Estires la mirada fixada en el fill de les teves entranyes.

                                              Sense drets d’asil, migrada com ets,
                                              no et guia cap estel.
                                              En cel tancat i terra estreta,
                                              t’acompanya la dissort.
                                              Escletxes d’oblit a la pàgina negra, infància negada.
                                              Tanmateix, la tempesta desentela el teu coratge.

                                              Ofegats d’angoixa ardent, d’amor i d’horror,
                                              amb somnis i desesperació alhora,
                                              indignitat humana, ignomínia fins a l’ofec,
                                              i ferides a la nafra sagnant de l’aigua.

                                             Se’m glaça el cor davant el crit trencat de la teva veu.
                                             Deixo al descobert el fred inquietant d’aquest hivern.

                                             Si no es calma el mal vent, mai no serem en verd.
                                                         
                                 4 de novembre 2018