vora el riu
ençà del vent,
el buit
del gris silenci
s’espesseix.
la nit del dia
aviva,
a ritme lent,
solituds que
verdegen.
amb tremolor
reculo les passes dels anys,
reconec la foscor
del rostre
del temps aquell,
i se’m desfà la
nuesa de la vida
als dits.
al refugi íntim
dels mots,
en el moviment
incessant
de les fulles, els
verds m’atien
els ulls
envers records
inesborrables.
bec l'aigua
en la veu que bull
enllà de les
paraules mudes.
s’encenen versos de solitud.
lluïsa
A peu, vora el riu Urola, a l’agost
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada