A terra i mar,
la llevantada
ensenya les dents, cap amunt,
com un tauró
revoltat, incontenible.
Brama l’aigua, i el mar s’estavella
contra les roques. La fúria de les onades rondina
despietadament, vantant-se d’arrencar
dics,
trinxar arbres, fer caure ponts,
ofegar cultius,
vomitar deixalles...
La natura colpejada afebleix l’ànima.
Fantasmes desorientats caminen dies cecs,
inquiets fins que l’envestida rabiosa arrossega
l’avenir
riera
avall,
i deixa l’eixida sense aire.
Atemorida, la vida no respira.
L’hivern, capgirat, fa alentir el pas.
I de la desfeta, què en fem?
Brogit a
l’interior.
Tanmateix, el bategar de fons
per allunyar ombres
i trenar paraules
acorralades
sota
la guspira d’una llum renovada.
lluïsa, gener-febrer-març,
2020
Dia Mundial de la Poesia 2020
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada