qui elevarà les hores?

Pouant en aigües invisibles, veus de silenci.

Una flor blanca, i la por dels malsons reclosos.

Per les arrels caminen rius de dubtes,

vers el futur el vers s’entesta

a compassar els blaus.

A la línia de l’horitzó, però,                                                                    

un toll em tremola dintre.

Hi serà el despertar de l’aigua clara?

I més silenci?

quan el sol s'encén

                      quan el sol s'encén damunt

                      la neu i s’esfuma

                      el plany de l’ocell,

                       ulls afamats

                       albiren

                       el cel

                       enarborat

          com un cant

          rogent de vent de primavera

dempeus

                                                   

                          a ple hivern

                          basteixo les arrels,

                          cordes trenades;

                          m’infanto novament

                          d’absències i presències.

silenci

                                    no recórrer als mots, no dir: dolor,

                                    ahir, fred, desig, blau, somnis;

                                    no haver d’escriure noms

                                    ni destil·lar artificis

                                    ni xifrar desficis.

                                                    silenci

                                         i contemplar-ne els ulls

la mar gemega

la mar gemega

quan la sort s’enfosqueix

ombres de vida,

paraules enrocades

i l'esvoranc de cara

sense far a l'ànima

sense far a l’ànima

se’ns fa fosc, ens fem nit,

nit sense estels.

amb tanta llum

fer nets els ulls, les mans,

llaurar els dies.

Entre els plecs del silenci

elevar el futur.  

horitzó

  descalça.

  la sorra

  referma les passes

            per caminar els somnis