lluernes d'hivern

     lluernes d’hivern

       

    si no podem caçar els llamps

ni progressar amb el passat, 

    si no podem tallar els núvols

ni recrear el dia gris,                                                                   

    si no podem donar la cara   

ni aturar crescudes mentides,                    

    si no podem dir la incertesa                                                                   

ni fondre la llosa dels murs,                                      

    fins a ennuegar-nos de por                          

    és pendent avall la impotència.

    i si és real el goig de viure

    del cor inquiet en la intempèrie,

cridem l’estel que no s’adormi            

rastregem silencis reclosos                                                                   

estenem un doll de paraules

fem ditades de pau al vidre

foragitem la malfiança.

    i a trenc d’alba, fem lloc al verd.

               

                              bon nadal i millor 2019

la pluja cau a pes

Samuel Aranda. Lesbos, Grècia 2015. Creadors de consciència,

                                              al Palau Robert - 2018

                                              La pluja cau a pes

                                              en la mar deserta, tèrbola i esbravada.

                                              La foscor estén les seves ales i el remolí d’onades

                                              llença cops de vent irat, que et foraden l’ànima.

                                              Aigües avall, com una deixalla sacsejada,

                                              t’hi esforces per arribar enlloc i, a empentes, rodoles.

                                              Creixen els teus ulls ennuegats a l’aigua enfangada,

                                              el fred et tenalla les dents, els dits se’t queden balbs

                                              i la pell dels llavis se t’ennegreix.

                                              Estires la mirada fixada en el fill de les teves entranyes.

                                              Sense drets d’asil, migrada com ets,

                                              no et guia cap estel.

                                              En cel tancat i terra estreta,

                                              t’acompanya la dissort.

                                              Escletxes d’oblit a la pàgina negra, infància negada.

                                              Tanmateix, la tempesta desentela el teu coratge.

                                              Ofegats d’angoixa ardent, d’amor i d’horror,

                                              amb somnis i desesperació alhora,

                                              indignitat humana, ignomínia fins a l’ofec,

                                              i ferides a la nafra sagnant de l’aigua.

                                             Se’m glaça el cor davant el crit trencat de la teva veu.

                                             Deixo al descobert el fred inquietant d’aquest hivern.

                                             Si no es calma el mal vent, mai no serem en verd.

                                                         

                                 4 de novembre 2018

camino (haiku)

                                                    camí de Loiola, juliol 2018

                             camino un temps

                             ombrejat; tanmateix

                             veig gira-sols

Al cor de la tarda caient

Al cor de la tarda caient,

onades de sentiments suren a l’aigua, cavitats amb veu

de mar crepiten i, de tant en tant, creixen

marees negres.

Allà on tothom podem ser-hi,

migrants a bord defalleixen, ports d’arreu se’ls neguen.

Aigües avall, a la costa turmentada, llarga cua d’afamats

en la cruesa més inhumana. A l’horitzó segat de tanta

solitud, la remor de fons lluita l’anhel de sobreviure.

Aigües amunt, enllà del far, el batec de terra

s’esdevé mut i clama vestir-se d’una altra mirada

per salvar les forces vençudes.

Quan el sol juga a amagar-se

i el ball d’una dansa sense fi ondula el reflex daurat,

torno a mi, a la recerca

de cel a les entranyes,

bec, a petits glops, la llum rogenca del silenci.

Terra endins,

em recull el deler de combat.

Fins que un esclat de foc fa créixer la claror d’albada.                             

                                                                                                    

                                                                                                           lluïsa, juliol-agost 2018

                                      espurneja

                                      el poema.

                                I terra endins es basteix de nou la vida.                                                                          

Camí barrat

                                                      Camí barrat

                                                        Tarda caient 

                                                        amb paraules per desnuar

                                                        i olor de cendra per arreu.

                                                        Amb la por guardada,

                                                                    un fred somort íntim

                                                        i lletres ferides,

                                                        llum suspesa i dolor

                                                        colpidor encès. Crit

                                                        de silenci lligat.

                                                        La dignitat fent niu.

                                                                      El nus ve

                                                                      d’enllà, i tornen

                                                                      mots a mig dir,

                                                                      veritats grises.

                                                  Al pulmó de l’hivern,

                                                  empedrat el cel,

                                                                      preservar la memòria.

Refer camins

                            Zestoa (Gipuzkoa)

                                                          “Refer tots els camins ja caminats”

                                                                                                                           Antoni Clapés

                                 Cercar el tresor

                                 de les paraules netes,

                                 a l’hora prima.

                                 Si ombreja la remor,

                                 desbrossar l’essencial.

                                 Recosir món

                                 a la corba del temps.

                                 I enfilar fils,

                                 afinant les arestes

                                 d’un verd clar expectant.

                                 Llaurar el cor,

                                 vessar confiança a raig,

                                 si els vents contraris

                                 esquerden els anhels.

                                 I remuntar la vida.

                                Teixir tendresa,

                                 mentre duri el camí,

                                 pedra resseca.

                                 I en mig d’hores grisenques,

                                 alçar, de les nits, dies.

Més veritats

Més veritats

on desperta la set

al caminar.

I a on no arriba la veu,

allà, l’hora més blava.