Refer camins

                            Zestoa (Gipuzkoa)

                                                          “Refer tots els camins ja caminats”

                                                                                                                           Antoni Clapés

                                 Cercar el tresor

                                 de les paraules netes,

                                 a l’hora prima.

                                 Si ombreja la remor,

                                 desbrossar l’essencial.

                                 Recosir món

                                 a la corba del temps.

                                 I enfilar fils,

                                 afinant les arestes

                                 d’un verd clar expectant.

                                 Llaurar el cor,

                                 vessar confiança a raig,

                                 si els vents contraris

                                 esquerden els anhels.

                                 I remuntar la vida.

                                Teixir tendresa,

                                 mentre duri el camí,

                                 pedra resseca.

                                 I en mig d’hores grisenques,

                                 alçar, de les nits, dies.

Més veritats

Més veritats

on desperta la set

al caminar.

I a on no arriba la veu,

allà, l’hora més blava.

Amb tot estès

                                                                                                Maragda C.

                                                   Amb tot estès

                                           Dies de sol i fred alhora.

                                           Vora la mar, el grapat de petxines desgastades a les mans

                                            i un allau de quimeres al vol. I ençà,

                                            a la sorra de la vida,

                                            fam i crit

                                            onegen les velles cicatrius que les aigües no saben falcar.

                                            Lentament, en el trencar coral de les onades,

                                            lletres petites marinades

                                            escriuen

                                            el dolor del néixer

                                            i del morir.

                                            Però a la línia de l’horitzó, amb tot estès,

                                            un batec de llum tempera pell i ànima,

                                            posa l’accent al teló de la mirada i dibuixa després

                                            l’instant del fluix de la tendresa.

                                            Ancorats els velers, suren presències

                                            submergides. I els senyals impertinents

                                            de les ferides respiren.

                                             Al cel d’abril,

                                             respiren.                                         Sant Pol de Mar, abril 2017

Amb tot estès

                                                                                                    Maragda C.

                                                                   Amb tot estès

                                     Dies de sol i fred alhora.

                                     Vora la mar, el grapat de petxines desgastades a les mans

                                     i un allau de quimeres al vol. I ençà,

                                     a la sorra de la vida,

                                     fam i crit

                                     onegen les velles cicatrius que les aigües no saben falcar.

                                     Lentament, en el trencar coral de les onades,

                                     lletres petites marinades

                                     escriuen

                                     el dolor del néixer

                                     i del morir.

                                     Però a la línia de l’horitzó, amb tot estès,

                                     un batec de llum tempera pell i ànima,

                                     posa l’accent al teló de la mirada i dibuixa després

                                     l’instant del fluix de la tendresa.

                                     Ancorats els velers, suren presències

                                     submergides. I els senyals impertinents

                                     de les ferides respiren.

                                     Al cel d’abril,

                                     respiren.

                                                                                               lluïsa

                                                                                                                        Sant Pol de Mar, abril 2017

                                                                                         

Costures

                                                                                                  Miquel Sala

Costures

Al teler dels dies, s’entesta a respirar

el més íntim del nervi. Cabdells de records trobats

revelen silencis a desdir, incerteses a bastament.

I en fons daurat es revolten pensaments.

                                                        Els fils de la paraula

s’afanyen a relligar costures de l’ànima.

Instants decisius de llum teixeixen

rugositats del ara i crits de velles inquietuds.

           Sense mai donar per acabades les costures,

esdevens

                  itinerari incert,

                        filagarsa en celobert,

                                   llenç bell,                      bressol de versos.                                                                        

Dia Mundial de la Poesia, 21 de març 2017

                                                                    

Versos trenats

              Versos trenats                                

                                                                                                                                         

                                                                                                                                 
                                                                                                        "Sens ha fet un nus
                                                                                                            difícil de desfer"

                                                                                                                 Joan Vinyoli

                                     

                                      Cordes sonants

                al sarró de la vida,

                versos trenats.

                Se’ns afluixen els nusos.

                Se’ns abranden els vincles.

                A l’ull del cor

                crepiten a la pell

                els brots de nusos.

                En l’escuma de l’aigua,

                s’empelten les paraules.

   Per a “Nusos Nus”

                                                                                                                   de cinc tankes de “Cel nuat de març”

    a deu “Versos trenats”