Al
cor de la tarda caient,
onades
de sentiments suren a l’aigua, cavitats amb veu
de mar crepiten i, de tant en tant,
creixen
marees
negres.
Allà
on tothom podem ser-hi,
migrants
a bord defalleixen, ports d’arreu se’ls neguen.
Aigües avall, a la costa
turmentada, llarga cua d’afamats
en
la cruesa més inhumana. A l’horitzó segat
de tanta
solitud, la remor
de fons lluita
l’anhel de sobreviure.
Aigües amunt, enllà del far, el batec de terra
s’esdevé mut i clama vestir-se d’una altra mirada
per salvar les
forces vençudes.
Quan el sol juga a amagar-se
i
el ball d’una dansa sense fi ondula el reflex daurat,
torno a mi, a la recerca
de cel a les entranyes,
bec, a petits glops, la llum rogenca del
silenci.
Terra endins,
em recull el deler de combat.
Fins que un
esclat de foc fa créixer la claror d’albada.
espurneja
el poema.
I terra
endins es basteix de nou la vida. 
