clam silent

                                                                           Zestoa, desembre 2019

                                        clam silent

en temps infinit,

quan l’aire negre tentineja

en el minso degoteig de respir

                                                    de tons de grisa pedra,

enmig de la fosquedat a la via,

a prop de la boca del riu, on les aus

no volen fer niu,

i tu esmicoles el polsim dels minuts

en la solitud i la vida negada a tants,

per  tantes hores tan desiguals,

...

i després, en el dol de la distància,

                  un plegat de síl·labes

retallades en el revés d’estretes voreres,

criden

que la primavera és ara silenci,

que el temporal cruix arreu i sense treva,

fins que en el silenci

neixin llavors de primavera.

                            lluïsa, 25 març 2020, versos de quarantena

Temps salvatge

A terra i mar,

la llevantada ensenya les dents,             cap amunt,

com un tauró revoltat, incontenible.

Brama l’aigua, i el mar s’estavella

contra les roques. La fúria de les onades rondina

despietadament, vantant-se d’arrencar dics,

trinxar arbres, fer caure ponts, ofegar cultius,

vomitar deixalles...

                                                                  

La natura colpejada afebleix l’ànima.

Fantasmes desorientats caminen dies cecs,

inquiets fins que l’envestida rabiosa arrossega

l’avenir

riera

avall,

i deixa l’eixida sense aire.

Atemorida, la vida no respira.

L’hivern, capgirat, fa alentir el pas.

I de la desfeta, què en fem?

       

Brogit a l’interior.

Tanmateix, el bategar de fons

per allunyar ombres

i trenar paraules

acorralades

sota

la guspira d’una llum renovada.

                                 lluïsa, gener-febrer-març, 2020  

                                       Dia Mundial de la Poesia 2020

ulls aprenents de l'hivern

                                                                                                       Zestoa, desembre 2019

            ulls aprenents de l’hivern

            en la rosada matinal,

            mentre bufa el vent

            en el verd intens

            i emergeix seré

            un blavós de cel,

            amb la molsa als llavis,

            i la pena tibant la pell,

            ulls aprenents de l’hivern

            filen en silenci,

                        el pes de la neu,

            l’abisme del dubte,

                        el fang de la vida

            inquiets dins la polpa,

            més que mai abans,

            allotgen el bri,

            més nostàlgia de més enllà

nadal 2019

                                                                   Maragda

                               en el pols de vida,

                               pelegrins

                               de l’invisible,

                                        entre

                                        clarobscurs,

                              cercarem

                              la carícia de la Llum

versos d'estiu 2019

No fan vacances els pensaments ni els sentiments:
en cada vers
viatja una mica de mi i s’escola el desig
d’albada.

evocar les fonts de les arrels, llaurar
els dies ressecs, alliberar
els mots empresonats, explorar
nous vials als camins barrats, percebre
les onades del mar asserenat, conviure
amb els sabors agredolços, rescatar
la veritat segrestada, escoltar
la veu entre els plecs del silenci, olorar
les aromes d’un paisatge perfumat, oferir
la frescor de l’aigua a les nits de pesantor, bastir
de nou els projectes esguerrats, transitar
els passatges de la saviesa, refer
les recerques abandonades, donar
alè als somnis embrionaris, tolerar
les incerteses d’hores feixugues, reivindicar
el joc net, assaborir
la bellesa de les paraules que ens diuen, tenir
més verbs per conjurar el present, oxigenar
l’aire del futur incert, contemplar
el cel rogenc i la lluna blanca encisada, entaular
vida per celebrar amb els amics, omplir
de música els calaixos de l’ànima, alletar
la solitud dels silencis afamats, remullar
les plantes en la travessa estiuenca, gaudir
de la llum matinal i del caient de la tarda, cuidar
un trosset del planeta, vestir
d’ales grogues les parets de vidre, lluitar
perquè la llengua perduri, emparar
els menors no acompanyats, allargassar
la data de caducitat de les il·lusions, defensar
el salvament de vides a la mediterrània, sentir
el cor ple de noms, aixecar
torres d’espera, ...

És quan ... el blanc salvatge dansa

                                        És quan dormo que hi veig clar” .  J.V.Foix

                       És quan lluito pensaments que m’acaronen passes

                       És quan el temps s’enfosqueix que dia i nit s’abracen

                       És quan vessa a raig el plor que s’esquerda la terra

                       És quan descordo la pell que em vesteix la nuesa

                       És quan el malson desperta que els records es repleguen

                       És quan tot resta isolat que esclata l’ametller

                       És quan reposen paraules que em sacseja el silenci

                       És quan llueix la mar densa que s’alenteix l’espera

                       És quan es fonen moments que crida la mudesa

                       És quan el llast m’aclapara que el pes s’alleugereix

                       És quan sona el cant del còndor que es tanquen les fronteres

                       És quan es clou el fred que el verb s’obre al misteri

                       És quan se’m perd la memòria que l’oblit avantatja

                       És quan cerco veritat que habito la incertesa

                     El blanc salvatge dansa,

                     i al pas del límit, als marges,

                     s’encrespa la contrària.

                            Dia Mundial de la Poesia 2019, 21 de març

lluernes d'hivern

     lluernes d’hivern

       

    si no podem caçar els llamps

ni progressar amb el passat, 

    si no podem tallar els núvols

ni recrear el dia gris,                                                                   

    si no podem donar la cara   

ni aturar crescudes mentides,                    

    si no podem dir la incertesa                                                                   

ni fondre la llosa dels murs,                                      

    fins a ennuegar-nos de por                          

    és pendent avall la impotència.

    i si és real el goig de viure

    del cor inquiet en la intempèrie,

cridem l’estel que no s’adormi            

rastregem silencis reclosos                                                                   

estenem un doll de paraules

fem ditades de pau al vidre

foragitem la malfiança.

    i a trenc d’alba, fem lloc al verd.

               

                              bon nadal i millor 2019