diumenge, 7 de febrer de 2021
dimecres, 27 de maig de 2020
Si fos primavera
Si fos primavera,
la natura en flor i les gavines
dansant vora el riu,
desafiarien el món fatigat,
els dies d’ofec callat.
Si fos primavera,
sobre el contrallum, a doll,
la neu desplegaria més veritats.
Enfora i endins respirarien
tronc i escorça junts.
Si fos primavera,
els enigmes del negre tan negre
batrien el pensament.
Amb la sorra blanca als peus
més caminaríem a sol post.
Si fos primavera,
a l’ombra del dol esclataria
un enfilall de paraules mudes.
I en el vers del silenci, un floc de bellesa:
l’immens del blau i la tendresa del verd,
si fos
primavera...
dimecres, 29 d’abril de 2020
Haikus en temps de confinament
Espai endins,
ençà de les
finestres,
eixamplo els dies.
En brots incerts
camino les paraules,
i un alè d’aire.
Al lloc més íntim,
alentida la vida,
retinc les hores.
Un plec de veu
dilata la mirada,
si és primavera.
Arboro el temps
en flaire de records.
Conreo afectes.
Per un sol vers
en el pulmó dels ulls,
alleto somnis.
Amb l’ànim prest
i lletres aromant,
m’arriben roses.
dilluns, 30 de març de 2020
clam silent
clam silent
en temps infinit,
quan l’aire negre tentineja
en el minso degoteig de respir
de tons de grisa pedra,
enmig de la fosquedat a la via,
a prop de la boca del riu, on les aus
no volen fer niu,
i tu esmicoles el polsim dels minuts
en la solitud i la vida negada a tants,
per tantes hores tan desiguals,
...
i després, en el
dol de la distància,
un plegat de síl·labes
retallades en el revés d’estretes voreres,
criden
que la primavera és ara silenci,
que el temporal cruix arreu i sense treva,
fins que en el silenci
neixin llavors de primavera.
lluïsa, 25 març 2020, versos de quarantena
Temps salvatge
A terra i mar,
la llevantada
ensenya les dents, cap amunt,
com un tauró
revoltat, incontenible.
Brama l’aigua, i el mar s’estavella
contra les roques. La fúria de les onades rondina
despietadament, vantant-se d’arrencar
dics,
trinxar arbres, fer caure ponts,
ofegar cultius,
vomitar deixalles...
La natura colpejada afebleix l’ànima.
Fantasmes desorientats caminen dies cecs,
inquiets fins que l’envestida rabiosa arrossega
l’avenir
riera
avall,
i deixa l’eixida sense aire.
Atemorida, la vida no respira.
L’hivern, capgirat, fa alentir el pas.
I de la desfeta, què en fem?
Brogit a
l’interior.
Tanmateix, el bategar de fons
per allunyar ombres
i trenar paraules
acorralades
sota
la guspira d’una llum renovada.
lluïsa, gener-febrer-març,
2020
Dia Mundial de la Poesia 2020
divendres, 17 de gener de 2020
ulls aprenents de l'hivern
ulls aprenents de l’hivern
en la rosada matinal,
mentre bufa el vent
en el verd intens
i emergeix seré
un blavós de cel,
amb la molsa als
llavis,
i la pena tibant la
pell,
ulls aprenents de
l’hivern
filen en silenci,
el
pes de la neu,
l’abisme del dubte,
el
fang de la vida
inquiets dins la
polpa,
més que mai abans,
allotgen el bri,
més nostàlgia de més
enllà
diumenge, 22 de desembre de 2019
Subscriure's a:
Missatges (Atom)