diumenge, 19 de setembre de 2021

Ales esteses

 


                    Ales esteses, espais infinits

                    per recórrer camins encara

                    inexplorats.

 

                    Delerosament,

                    elevarem el futur

                    fins a territoris desconeguts.

 

                    En aquest demà,

                    que ja és ara,

                    contemplarem nous paisatges.

 

                    Amb renovada mirada,

                    sempre més, cercarem

                    més d’un camí per fer.

 


diumenge, 13 de juny de 2021

Sense fronteres

“Anem ara, en silenci, recobrant 
 pel riu del temps quiet totes les coses” 
Joan Vinyoli 


Reclosa en el silenci, 
un no sé què d’aire tèrbol 
dansa en salpar revolts de por inquieta. 
A la cruïlla, carrers plens 
de mots atrapats pel dol del llarg hivern, 
i veus suspeses al vent del sí sé què. 

Tacat de sang el color de la pell, 
turbulències arreu 
i olor de fum fosc al món incert que ve. 
L’horitzó ensorrat fa pes 
de caure 
més avall. 

Bategarà un bri de llum al cor del món ferit, 
si no travessem els nostres núvols, murs de misèria? 

Quan surarà la pell de primavera, a l’univers 
                                                      sense fronteres? 

8 de juny 2020,

dimecres, 27 de maig de 2020

Si fos primavera




Si fos primavera,
la natura en flor i les gavines  
dansant vora el riu,     
desafiarien el món fatigat,   
els dies d’ofec callat.    

Si fos primavera,
sobre el contrallum, a doll,                                        
la neu desplegaria més veritats.         
Enfora i endins respirarien  
tronc i escorça junts.                            

Si fos primavera,  
els enigmes del negre tan negre                  
batrien el pensament.                
Amb la sorra blanca als peus  
més caminaríem a sol post.          

Si fos primavera,
a l’ombra del dol esclataria                        
un enfilall de paraules mudes.         
I en el vers del silenci, un floc de bellesa:                        
l’immens del blau i la tendresa del verd,  

                    si fos primavera...


dimecres, 29 d’abril de 2020

Haikus en temps de confinament




                                             Espai endins,
                                                 ençà de les finestres,
                                             eixamplo els dies.

                                             En brots incerts
                                             camino les paraules,
                                             i un alè d’aire.                 

                                             Al lloc més íntim,
                                             alentida la vida,
                                             retinc les hores.                           

                                             Un plec de veu
                                             dilata la mirada,
                                             si és primavera.

                                             Arboro el temps
                                             en flaire de records.
                                             Conreo afectes.                                      

                                             Per un sol vers
                                             en el pulmó dels ulls,
                                             alleto somnis.

                                             Amb l’ànim prest
                                             i lletres aromant,
                                             m’arriben roses.


dilluns, 30 de març de 2020

clam silent

                                                                           Zestoa, desembre 2019

                                        clam silent

en temps infinit,
quan l’aire negre tentineja
en el minso degoteig de respir
                                                    de tons de grisa pedra,

enmig de la fosquedat a la via,
a prop de la boca del riu, on les aus
no volen fer niu,

i tu esmicoles el polsim dels minuts
en la solitud i la vida negada a tants,
per  tantes hores tan desiguals,
...
i després, en el dol de la distància,

                  un plegat de síl·labes
retallades en el revés d’estretes voreres,
criden
que la primavera és ara silenci,
que el temporal cruix arreu i sense treva,

fins que en el silenci
neixin llavors de primavera.


                            lluïsa, 25 març 2020, versos de quarantena

Temps salvatge




A terra i mar,
la llevantada ensenya les dents,             cap amunt,
com un tauró revoltat, incontenible.
Brama l’aigua, i el mar s’estavella
contra les roques. La fúria de les onades rondina
despietadament, vantant-se d’arrencar dics,
trinxar arbres, fer caure ponts, ofegar cultius,
vomitar deixalles...
                                                                  
La natura colpejada afebleix l’ànima.
Fantasmes desorientats caminen dies cecs,
inquiets fins que l’envestida rabiosa arrossega
l’avenir
riera
avall,
i deixa l’eixida sense aire.
Atemorida, la vida no respira.

L’hivern, capgirat, fa alentir el pas.
I de la desfeta, què en fem?
       
Brogit a l’interior.

Tanmateix, el bategar de fons
per allunyar ombres
i trenar paraules
acorralades
sota
la guspira d’una llum renovada.


                                 lluïsa, gener-febrer-març, 2020  
                                       Dia Mundial de la Poesia 2020

divendres, 17 de gener de 2020

ulls aprenents de l'hivern

                                                                                                       Zestoa, desembre 2019


            ulls aprenents de l’hivern

            en la rosada matinal,
            mentre bufa el vent
            en el verd intens
            i emergeix seré
            un blavós de cel,

            amb la molsa als llavis,
            i la pena tibant la pell,

            ulls aprenents de l’hivern
            filen en silenci,
                        el pes de la neu,
            l’abisme del dubte,
                        el fang de la vida

            inquiets dins la polpa,
            més que mai abans,

            allotgen el bri,
            més nostàlgia de més enllà