Si fos primavera

Si fos primavera,

la natura en flor i les gavines  

dansant vora el riu,     

desafiarien el món fatigat,   

els dies d’ofec callat.    

Si fos primavera,

sobre el contrallum, a doll,                                        

la neu desplegaria més veritats.         

Enfora i endins respirarien  

tronc i escorça junts.                            

Si fos primavera,  

els enigmes del negre tan negre                  

batrien el pensament.                

Amb la sorra blanca als peus  

més caminaríem a sol post.          

Si fos primavera,

a l’ombra del dol esclataria                        

un enfilall de paraules mudes.         

I en el vers del silenci, un floc de bellesa:                        

l’immens del blau i la tendresa del verd,  

                    si fos primavera...

Haikus en temps de confinament

                                             Espai endins,

                                                 ençà de les finestres,

                                             eixamplo els dies.

                                             En brots incerts

                                             camino les paraules,

                                             i un alè d’aire.                 

                                             Al lloc més íntim,

                                             alentida la vida,

                                             retinc les hores.                           

                                             Un plec de veu

                                             dilata la mirada,

                                             si és primavera.

                                             Arboro el temps

                                             en flaire de records.

                                             Conreo afectes.                                      

                                             Per un sol vers

                                             en el pulmó dels ulls,

                                             alleto somnis.

                                             Amb l’ànim prest

                                             i lletres aromant,

                                             m’arriben roses.

clam silent

                                                                           Zestoa, desembre 2019

                                        clam silent

en temps infinit,

quan l’aire negre tentineja

en el minso degoteig de respir

                                                    de tons de grisa pedra,

enmig de la fosquedat a la via,

a prop de la boca del riu, on les aus

no volen fer niu,

i tu esmicoles el polsim dels minuts

en la solitud i la vida negada a tants,

per  tantes hores tan desiguals,

...

i després, en el dol de la distància,

                  un plegat de síl·labes

retallades en el revés d’estretes voreres,

criden

que la primavera és ara silenci,

que el temporal cruix arreu i sense treva,

fins que en el silenci

neixin llavors de primavera.

                            lluïsa, 25 març 2020, versos de quarantena

Temps salvatge

A terra i mar,

la llevantada ensenya les dents,             cap amunt,

com un tauró revoltat, incontenible.

Brama l’aigua, i el mar s’estavella

contra les roques. La fúria de les onades rondina

despietadament, vantant-se d’arrencar dics,

trinxar arbres, fer caure ponts, ofegar cultius,

vomitar deixalles...

                                                                  

La natura colpejada afebleix l’ànima.

Fantasmes desorientats caminen dies cecs,

inquiets fins que l’envestida rabiosa arrossega

l’avenir

riera

avall,

i deixa l’eixida sense aire.

Atemorida, la vida no respira.

L’hivern, capgirat, fa alentir el pas.

I de la desfeta, què en fem?

       

Brogit a l’interior.

Tanmateix, el bategar de fons

per allunyar ombres

i trenar paraules

acorralades

sota

la guspira d’una llum renovada.

                                 lluïsa, gener-febrer-març, 2020  

                                       Dia Mundial de la Poesia 2020

ulls aprenents de l'hivern

                                                                                                       Zestoa, desembre 2019

            ulls aprenents de l’hivern

            en la rosada matinal,

            mentre bufa el vent

            en el verd intens

            i emergeix seré

            un blavós de cel,

            amb la molsa als llavis,

            i la pena tibant la pell,

            ulls aprenents de l’hivern

            filen en silenci,

                        el pes de la neu,

            l’abisme del dubte,

                        el fang de la vida

            inquiets dins la polpa,

            més que mai abans,

            allotgen el bri,

            més nostàlgia de més enllà