amb mots de tardor

                                                      a redós dels reptes pendents,

                                         engrunes de penes flotant, esperen

                                         encara un cel

                                         en colors de tardor, 
                                                                         abans que no fosquegin els dies

                                         i les ombres s’inquietin amb noves incerteses.
                                                                                                                                                                                                                                                                         lluïsa

al límit de la nit

                                                    se’m despentina

                                                    la calma

                                                                   al límit de la nit

                                                    el silenci descansa

                                                    per despertar

                                                                           amb noves ales

                                                                                           lluïsa

Setembre se'n va i ve

                                           A L’Escala, des de la Medusa

                                              Setembre se’n va i ve

                                              Setembre perd els seus dies,

                                              indecís i sense soroll,

                                              amb l’enyor del sol

                                              que ja no escalfa.

                                              Tampoc

                                              no s’endu la solitud ni les pors

                                              de les hores fosques.

                                              El rostre del setembre

                                              em ve

                                              de cara i em remou a dins,

                                              en el lloc de la inclemència,

                                              que se’n va i ve

                                              i no s’acaben mai 
                                                                         els neguits.

                                              Cap al tard, a la nit

                                              del cor, tanco el ulls

                                              per mirar la solitud.

                                              M’aixoplugo

                                              sota l’empara del pensament,

                                              en la llum silent

                                              de la finestra encesa.

                                                                                               lluïsa 

                                                                                                         

haikus d'estiu

Entre els núvols,

després de la tempesta,

el sol festeja.

La veu trencada

va clamant dies amples

en lenta espera.

Passen les hores 

i dura poc la vida.

La set camina.  

Allò que es guanya

a frec d’allò tan fràgil.

Em sé viva, ara.

Amb tu, a punt d’alba,

per fer les nits més clares.

La calma es vincla.

                                                                    lluïsa

vora el riu

                                                                 vora el riu  

                                                   

                                              ençà del vent,

                                              el buit

                                              del gris silenci s’espesseix.

                                              la nit del dia

                                              aviva,

                                              a ritme lent,

                                              solituds que verdegen.

                                              amb tremolor reculo les passes dels anys,

                                              reconec la foscor del rostre

                                              del temps aquell,

                                              i se’m desfà la nuesa de la vida

                                              als dits.

                                              al refugi íntim dels mots,

                                              en el moviment incessant

                                              de les fulles, els verds m’atien

                                              els ulls

                                              envers records inesborrables.

                       

                                                                  bec l'aigua

                                              en la veu que bull

                                              enllà de les paraules mudes.

                                  s’encenen versos de solitud.

                                                                                                           lluïsa

A peu, vora el riu Urola, a l’agost

del blau més net

                                del blau més net

                                        a l'alçada del cel,

                                        el blau més net en aquest temps

                                        de fang

                                        a les entranyes;

                                        en sec

                                        i, sense el silenci dels verds,

                                        m’allunyo 

                                        per endinsar-me. 

                                                  lluïsa

Zestoan, 2013-ko abustuan. Lili jauregi aurrean

davant el palau Lili a Zestoa, a l’agost 2013

RECORDS RETROBATS

                                                                     

                                                                                L’embat de vent,

amb estels a la fosca,

accelera la por.

Boirosa i sola.

Vestigis de filferros

a la mà tremolosa.

El dol retroba,

al passeig vora el riu,

vols de fils adormits,

i el núvol gris

s’enlaira lentament

amb vestit de silenci,

fent cap enrere,

amb ombres de tristesa

i entranyes de tendresa.

Batent les ales,

cavalco la mirada

al fil de les onades.

Els fils desgrano.

L’emoció roda sola,

lassitud per enlloc.

L’ànima plora

en veus de silenci

al voltant de la pena.

Com aquest vent

que acarona silencis,

desentranyo la terra,

respiro el dia

i el cabdell fil a fil

en el verd paradís.

Que només val

desig de calma blava,

ser cercador a la nit

i anar desfent

de la vida les  traces

en l’entrellat dels fils;

la mà oberta

i tants somnis al vent

poblant la nit desperta,

amb els fils closos

en l’aire que els envolta,

salpant una alba nova. 
                                                                                   Lluïsa

Trobats: UN EMBAT DE VENT.

Escultures d’en Ferran Vives, 
suport fotogràfic d’en Miquel Sala
i estímul literari en l'intercanvi amb el Pepe Altair