dimecres, 22 d’agost del 2018

Al cor de la tarda caient


Al cor de la tarda caient,

onades de sentiments suren a l’aigua, cavitats amb veu
de mar crepiten i, de tant en tant, creixen
marees negres.
Allà on tothom podem ser-hi,
migrants a bord defalleixen, ports d’arreu se’ls neguen.

Aigües avall, a la costa turmentada, llarga cua d’afamats
en la cruesa més inhumana. A l’horitzó segat de tanta
solitud, la remor de fons lluita l’anhel de sobreviure.

Aigües amunt, enllà del far, el batec de terra
s’esdevé mut i clama vestir-se d’una altra mirada
per salvar les forces vençudes.

Quan el sol juga a amagar-se
i el ball d’una dansa sense fi ondula el reflex daurat,

torno a mi, a la recerca
de cel a les entranyes,
bec, a petits glops, la llum rogenca del silenci.
Terra endins,
em recull el deler de combat.

Fins que un esclat de foc fa créixer la claror d’albada.                             
                                                                                                    
                                                                                                           lluïsa, juliol-agost 2018





                                      espurneja
                                      el poema.
                                I terra endins es basteix de nou la vida.