dilluns, 30 de març de 2020

Temps salvatge




A terra i mar,
la llevantada ensenya les dents,             cap amunt,
com un tauró revoltat, incontenible.
Brama l’aigua, i el mar s’estavella
contra les roques. La fúria de les onades rondina
despietadament, vantant-se d’arrencar dics,
trinxar arbres, fer caure ponts, ofegar cultius,
vomitar deixalles...
                                                                  
La natura colpejada afebleix l’ànima.
Fantasmes desorientats caminen dies cecs,
inquiets fins que l’envestida rabiosa arrossega
l’avenir
riera
avall,
i deixa l’eixida sense aire.
Atemorida, la vida no respira.

L’hivern, capgirat, fa alentir el pas.
I de la desfeta, què en fem?
       
Brogit a l’interior.

Tanmateix, el bategar de fons
per allunyar ombres
i trenar paraules
acorralades
sota
la guspira d’una llum renovada.


                                 lluïsa, gener-febrer-març, 2020  
                                       Dia Mundial de la Poesia 2020

Cap comentari:

Publica un comentari