clam silent
en temps infinit,
quan l’aire negre tentineja
en el minso degoteig de respir
de tons de grisa pedra,
enmig de la fosquedat a la via,
a prop de la boca del riu, on les aus
no volen fer niu,
i tu esmicoles el polsim dels minuts
en la solitud i la vida negada a tants,
per tantes hores tan desiguals,
...
i després, en el
dol de la distància,
un plegat de síl·labes
retallades en el revés d’estretes voreres,
criden
que la primavera és ara silenci,
que el temporal cruix arreu i sense treva,
fins que en el silenci
neixin llavors de primavera.
lluïsa, 25 març 2020, versos de quarantena
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada